Els nostres alumnes mimats...

Els alumnes de la llicenciatura en Gestió Pública són els meus(nostres) mimats, el motiu??? són nois i noies joves, il.lusionats/des, ambiciosos/es i amb somnis molt legítims: volen dedicar-se a treballar per la col.lectivitat, més concretament per la seva nacionalitat, això ho tenen molt clar!

Les classes de Gestió Pública i Lideratge es fan molt a la vora de Puyo on hi ha l'oficina del Projecte Sasiku, així que ens venen a veure sovint o ens hi arribem nosaltres a respirar una mica de tranquil.litat i aire puríssim, de tant en tant alguna intentona de jugar a volei...
En fi, que tinc mil fotos d'aquests nois i noies i les volia compartir amb vosaltres perquè trobo que transmeten molt bon rollo!












Laia, t'has quedat amb els llits???

Platgeta a Esmeraldas

Tothom lloa d'Equador ser un país petit i megadivers, segur que ho heu sentit a dir moltes vegades... jo fa pocs dies vaig poder comprovar que en menys de 10 hores de cotxe es pot creuar el país! Vam sortir de bon matí de l'orient i poc després contemplàvem una posta de sol increïble a una platja solitària de l'oceà pacífic...

Esmeraldas és la província nord-occidental de l'Equador, fa frontera amb Colòmbia i sobretot es caracteritza perquè el 80% de la població és de descendència Africana. Malauradament la zona també és coneguda per la seva inseguretat, per ser camí obligat de narcos... la llei seca impera tots els diumenges de l'any i tot plegat està força brut i deixat.

Però no ens oblidem que jo vaig anar a Esmeraldas a treballar, eh... això sí, em vaig banyar per primera vegada a l'oceà pacífic (l'aigua sorprenentement calenta) i em vaig posar les botes de marisc, gelats, coco... mmm! si no em trobeu, busqueu-me a Súa, val???

No podia faltar una foto meva engulint i parlant alhora, oi?? un clàssic, perquè veieu que l'últim que es perd és el sentit de l'humor :-)

Ara sí que ja us parlaré de feina... A part de la població afroecuatoriana i dels mestizos, tots ells aglutinats dins el "sistema hispano", a Esmeraldas també hi viuen les poblacions minoritzades dels Chachis i els Éperas.

Una vegada més el mitjà de trasport per accedir a les comunitats fou la canoa. El viatge de 3 hores espectacular, selvàtic però amb aires marins... una combinació difícil d'explicar...La gent una passada, em recordaven molt als cubans, sobretot per la forma de parlar i vestir, completament desacomplexats i simpàtics, tirant la canya a cada minut i sense perdre el somriure... m'ho vaig passar molt bé i em sembla que a les fotos es nota, oi?

La comunitat Chachi de Santa María acull el projecte Sasiku. Vam estar parlant amb els tutors i estudiants, resolent temes i sobretot animant-los a continuar, ja que l'esforç que han de fer per mantenir la seva identitat és admirable, la seva constància per estudiar... en serio que es mereixen totes les hores de cotxe del món!

L'equip del SASIKU

Us vull presentar els meus companys/es de feina del Projecte Sasiku. Com us podeu imaginar, hem fet molta pinya, riem moltíssim i sembla que faci mil anys que ens coneixem... ah, i de tant en tant també treballem, moooooolt!





Aquest és en Santiago. Compartim despatx perquè entre tots dos portem la coordinació del projecte. És un tio molt carismàtic, amb un palique impressionant (sí, sí, parla més que jo... a vegades ens trepitgem quan parlem per aprofitar més el temps). És shuar i parla shuar. Jo sóc catalana i parlo català... així anem!




La Clarita és la comptable. Imagineu-vos, porta els números i és ben estricta però tothom li diu pel diminutiu... això és perquè es fa estimar molt (aquesta és la meva interpretació!). M'ha ajudat molt a integrar-me a la feina i som còmplices per manipular als altres dos, sutilesa femenina...






I en Vicente és l'altre "jivarito" de l'equip. Té un bon sentit de l'humor i fem força conyes... m'ha explicat moltes coses interessants sobre la realitat dels pobles indígenes de l'amazonia.




No tinc fotos d'altres companys, com ara en José, la Margarita... potser més endevant tindré ocasió de parlar-vos d'ells...
En qualsevol cas, penso que no llegiran aquestes línies i si ho fan no entendran massa de què va... però aprofito per dir-los GRÀCIES!!!

Estem de sort!!

Viatjar tantes hores en cotxe amunt i avall té les seves recompenses... com aquest dia que vam ser afortunats de veure el ja famós Tungurahua, per fi!!!

L'entrada a l'Amazonia...

Per fi m'he decidit a penjar les fotos de la meva entrada selva endins... uf, d'això famés d'un mes i ha plogut molt des d'aleshores (no és un dir...) així que no m'enrollaré gaire, les fotos ja parlen per si mateixes!!
Com podeu comprovar, l'avioneta era petita, fràgil... no havia exagerat gens, eh!! però viatjar amb el Manari i la Susanna, que estan acostumats a aquests trotes, em va tranquil.litzar força...












També us penjo algunes fotos de les dones de la comunitat, elles són les artistes que fan artesanies, masteguen la "xixa de fiesta", em van cuidar molt i em vaig sentir súper bé!!
El dia que vaig estar a ca'ls Sàpara, a part d'inflar-me de xixa també vaig menjar mono però millor us estalvio la foto, jeje...












Ah, i la Canoa que no falti!! els Sàparas estan assentats al voltant del riu, així que per desplaçar-me de comunitat a comunitat vam fer una passejada ben bonica. La veritat, més distret i relaxat que no pas en avioneta...

Aniversari DINEIB

Aquesta setmana he estat a Quito treballant a l'oficina de l'ACCD. S'hi està molt a gust i està bé tornar a tenir a la Susanna de jefa (no és per fer-me la piolota, jeje...). També vaig fer una visita llampec a Cuenca, per temes de feina (no us penséssiu) però vaig tenir temps per passejar per la ciutat, que és magnífica arquitectònicament i s'hi respira molt bon rollo. A mi em recorda a Girona!

Aquestes fotos que us he penjat les vam fer diumenge passat a Quito, durant la celebració dels 20 anys de la DINEIB (la contrapart amb qui treballem al projecte Sasiku). Va estar molt bé perquè van venir alumnes i profes de totes les nacionalitats, d'arreu del país. Hi havia més de 2000 persones i molt bon ambient! Jo em vaig retrobar amb persones amb qui treballo en el dia a dia i això em va fer sentir molt bé, cada cop estic més integrada al projecte i al país (tot i que a vegades se m'escapa algun nom... o relació de parentiu!)

També sé que tinc pendent la crònica de l'entrada a la selva (alguns dels que llegiu el blog ja me l'heu reclamat), prometo fer-la tan aviat com tingui les fotos, val?? pels més morbosos/es us avanço que el viatge en avioneta no va ser TAN traumàtic com havia imaginat... continuarà!

Des de la meitat del món

Hola, sóc en Jordi i faig la meva petita contribució al blog de la Paula... Us explico molt per sobre la meva experiència del dies que he passat per aquí:
Malgrat arribar força hores més tard del previst a Quito (pel mal temps), i no disposar de la meva maleta durant tres o quatre dies (per gentilesa d'Ibèria), la veritat és que la ciutat m'ha encantat. Està molt a prop del cel, a uns 2.800 metres, enmig de pics molt elevats. La Paula em va ensenyar el casc antic colonial i alguns restaurants que ella coneix... També em va ensenyar algun barri 'de moda' com Guápalo, on vam tenir l'oportunitat de veure com els equatorians celebren Tots Sants: muntant una festa amb tota la família al voltant de les tombes.


Després d'uns dies per la capital, vam fer via cap a Puyo, on viu la Paula. És un poble bastant destartalat, just on comença la selva, però que a mí m'ha agradat molt: el trobo ben autèntic... Allà vaig poder veure en què consisteix el projecte Sasiku i els companys amb qui treballa cada dia... Vaig veure la Unión Base, un petit complex on, com ja sabeu, ja s'han construït uns quaranta llits (Ho han aconseguit, Laia!) per acollir estudiants universitaris indígenes. Sense luxes excessius, però molt ben pensat: a mi em va recordar a Chiapas. La idea és que aquestes instal·lacions s'utilitzen per formar indígenes, que en un futur seran líders de les seves comunitats. Ja sabeu que també treballen formant mestres perquè puguin ensenyar als nens i nenes en la seva llengua .També vaig viure a la 'suite' de la Paula (a la foto les tortugues que vigilen l'entrada) i seguir les eleccions dels EUA per la CNN (Yes we can't).


A la Paula li vaig portar el 'Descobrir Catalunya' dedicat al Gironès, de part del seu pare... Ja us podeu imaginar la il·lusió que li va fer (això de perdre's les Fires...).









(L'apunt 'freakie': jo amb la camiseta del Barcelona de Guayaquil, l'equip de futbol més popular del país que té el mateix nom i escut que el Barça).










Aquí la Paula està ballant el 'chiqui-chiqui' al Tungurahua (per quin cau us vau fotre, Laia!) . Això està al costat de Baños, que és un lloc molt turístic per fer excursions per un entorn natural molt potent. Aquí hem fet una mica el gringo, com veieu a les imatges...


















Postal final: avui, tornant cap a Quito, hem pogut veure el volcà Cotopaxi (5.897 m), que rarament es pot contemplar. La Paula ha fotut un bot a l'autocar que quasi descarrilem... En fi, fins aquí la meva llarga, desordenada i poc representativa crònica de l'escapada. Un consell: veniu cap aquí, que aquest país petit val molt la pena!

Cap de Setmana

Hola! La Laia ja ha marxat i ara a mi em queda el repte de mantenir el blog soleta... per comencar aquesta entrada ja no té tantes fotos, així que... faré el que podré!

La setmana vinent es presenta mogudeta, al Projecte hi ha molts temes engegats i per fi "entrare a dins" la selva amazònica... o sigui que visitaré una comunitat Sápara, ja que ens han convidat a un acte de celebracio, relacionat amb temes educatius. En tinc moltes, moltes ganes, em sembla que el viatge en avioneta és espectacular!

Mentretant, sóc a Puyo, preparant "la sortida" i avui diumenge descansant... que ja tocava!

Fa uns dies us explicava com són els diumenges a Quito, doncs a Puyo tampoc estan gens malament! La ciutat s'omple de gent que ve al mercat setmanal, on s'hi troben aliments arribats de la selva (siiii, cucs també) i tota mena de parides. M'hi he arribat en bici i m'he agobiat perquè no podia ni passar, amb tot de bosses de verdura que he comprat, pengim penjam... pero he sobreviscut!

Ara me'n vaig a fer una súper amanida d'aguacate i a llegir a l'hamaca, tinc moooolta calor! (uix, perdoneu si us faig una mica d'enveja, jejeje).
Els vespres tambe aprofito per posar-me al dia de totes les pelis xorres que no he vist al cine i que ara puc comprar per 1 dollar al videoclub (són pirates totes, suposo que jo ho heu deduit a la foto) però aquí això no suposa cap problema... La cultura a l'abast de tothom, visca visca!! (la llàstima és que cal rebuscar molt per esquivar en Silvester Stalone...buf!).

En fi, que la vida tranquila també està molt bé, encara que sigui de tant en tant...

Garganta del infierno

Avui hem anat d'excursió a la Garganta del Infierno(traducció de la paraula Kichwa "Tungurahua"). Ho hem fet prou dignament (laia: en alguns moment la dignitat brillava per la seva absència!, però deixem-ho en què no l'hem perdut)... fins a 3. 500 metres aprox (ueeeee!) La pujada ha estat molt dura: fallava la respiració i a mi el cor m'anava a mil... el camí era com un túnel fosc ple de fang i unes quantes merdes de cavall.

(laia: a mi el camí de pujada m'ha agradat molt, encara que la Paula el qualifiqui de tunel fangòs. Semblava una mica com un bosc encantat, a vegades amb llum, a vegades sense. Molt xulo! Al guia però no sé si li ha semblat tant xulo: cuanto tiempo llevamos, Polo? Cuanto queda, pues? Estamos ya a la mitad, Polo? Y cuanto desnivel hemos superado ya? Crees que vamos a llegar, Polo? Hay muchos que llegan?.... i ell: mirad chicas qué c0librí tan lindo!!!!!)
























Quan hem arribat al mirador hem muntat una súper estructura i hem preparat sanduches per un tubo, plàtans (laia: oritos, Paula!!! que ens ho ha repetit 4 vegades. "Mira el colibrí!"), galetes... el cas és que hem engolit com si ja haguéssim acabat l'expedició, i només portàvem 2 hores i mitja... està clar que ho voliem fer durar!!












De baixada ja ha sigut una altra cosa, ha sortit el solet i nosaltres ens hem reanimat tant que en Polo (guia) flipava de les ganes que teniem d'arribar a baix (laia: saben chicas lindas, que el colibrí és la única ave que regresa? sí, sí, que es capaz de retroceder....)












En resum: vistes magnífiques i una d'esport que a ningú li fa mal... A part d'aprendre coses sobre l'inestimable colibrí (laia: y saben otro dato interesante? el colibrí aletea 100 veces por segundo; no creen que es mucho chicas? Venga arriba, arriba!), dir-vos que fa un parell d'anys el Tungurahua encara va ser prou actiu per deixar aquest rastre a la muntanya. Ens acomiadem amb aquesta foto tan espectacular i ens n'anem a sopar un bistec que te cagas perquè ens ho mereixem, hombre!

Pura vida!!!!

... sobren les paraules... no?

(Pala, hem trobat el teu ecosistema!)