Des de la meitat del món

Hola, sóc en Jordi i faig la meva petita contribució al blog de la Paula... Us explico molt per sobre la meva experiència del dies que he passat per aquí:
Malgrat arribar força hores més tard del previst a Quito (pel mal temps), i no disposar de la meva maleta durant tres o quatre dies (per gentilesa d'Ibèria), la veritat és que la ciutat m'ha encantat. Està molt a prop del cel, a uns 2.800 metres, enmig de pics molt elevats. La Paula em va ensenyar el casc antic colonial i alguns restaurants que ella coneix... També em va ensenyar algun barri 'de moda' com Guápalo, on vam tenir l'oportunitat de veure com els equatorians celebren Tots Sants: muntant una festa amb tota la família al voltant de les tombes.


Després d'uns dies per la capital, vam fer via cap a Puyo, on viu la Paula. És un poble bastant destartalat, just on comença la selva, però que a mí m'ha agradat molt: el trobo ben autèntic... Allà vaig poder veure en què consisteix el projecte Sasiku i els companys amb qui treballa cada dia... Vaig veure la Unión Base, un petit complex on, com ja sabeu, ja s'han construït uns quaranta llits (Ho han aconseguit, Laia!) per acollir estudiants universitaris indígenes. Sense luxes excessius, però molt ben pensat: a mi em va recordar a Chiapas. La idea és que aquestes instal·lacions s'utilitzen per formar indígenes, que en un futur seran líders de les seves comunitats. Ja sabeu que també treballen formant mestres perquè puguin ensenyar als nens i nenes en la seva llengua .També vaig viure a la 'suite' de la Paula (a la foto les tortugues que vigilen l'entrada) i seguir les eleccions dels EUA per la CNN (Yes we can't).


A la Paula li vaig portar el 'Descobrir Catalunya' dedicat al Gironès, de part del seu pare... Ja us podeu imaginar la il·lusió que li va fer (això de perdre's les Fires...).









(L'apunt 'freakie': jo amb la camiseta del Barcelona de Guayaquil, l'equip de futbol més popular del país que té el mateix nom i escut que el Barça).










Aquí la Paula està ballant el 'chiqui-chiqui' al Tungurahua (per quin cau us vau fotre, Laia!) . Això està al costat de Baños, que és un lloc molt turístic per fer excursions per un entorn natural molt potent. Aquí hem fet una mica el gringo, com veieu a les imatges...


















Postal final: avui, tornant cap a Quito, hem pogut veure el volcà Cotopaxi (5.897 m), que rarament es pot contemplar. La Paula ha fotut un bot a l'autocar que quasi descarrilem... En fi, fins aquí la meva llarga, desordenada i poc representativa crònica de l'escapada. Un consell: veniu cap aquí, que aquest país petit val molt la pena!

Garganta del infierno

Avui hem anat d'excursió a la Garganta del Infierno(traducció de la paraula Kichwa "Tungurahua"). Ho hem fet prou dignament (laia: en alguns moment la dignitat brillava per la seva absència!, però deixem-ho en què no l'hem perdut)... fins a 3. 500 metres aprox (ueeeee!) La pujada ha estat molt dura: fallava la respiració i a mi el cor m'anava a mil... el camí era com un túnel fosc ple de fang i unes quantes merdes de cavall.

(laia: a mi el camí de pujada m'ha agradat molt, encara que la Paula el qualifiqui de tunel fangòs. Semblava una mica com un bosc encantat, a vegades amb llum, a vegades sense. Molt xulo! Al guia però no sé si li ha semblat tant xulo: cuanto tiempo llevamos, Polo? Cuanto queda, pues? Estamos ya a la mitad, Polo? Y cuanto desnivel hemos superado ya? Crees que vamos a llegar, Polo? Hay muchos que llegan?.... i ell: mirad chicas qué c0librí tan lindo!!!!!)
























Quan hem arribat al mirador hem muntat una súper estructura i hem preparat sanduches per un tubo, plàtans (laia: oritos, Paula!!! que ens ho ha repetit 4 vegades. "Mira el colibrí!"), galetes... el cas és que hem engolit com si ja haguéssim acabat l'expedició, i només portàvem 2 hores i mitja... està clar que ho voliem fer durar!!












De baixada ja ha sigut una altra cosa, ha sortit el solet i nosaltres ens hem reanimat tant que en Polo (guia) flipava de les ganes que teniem d'arribar a baix (laia: saben chicas lindas, que el colibrí és la única ave que regresa? sí, sí, que es capaz de retroceder....)












En resum: vistes magnífiques i una d'esport que a ningú li fa mal... A part d'aprendre coses sobre l'inestimable colibrí (laia: y saben otro dato interesante? el colibrí aletea 100 veces por segundo; no creen que es mucho chicas? Venga arriba, arriba!), dir-vos que fa un parell d'anys el Tungurahua encara va ser prou actiu per deixar aquest rastre a la muntanya. Ens acomiadem amb aquesta foto tan espectacular i ens n'anem a sopar un bistec que te cagas perquè ens ho mereixem, hombre!

Pura vida!!!!

... sobren les paraules... no?

(Pala, hem trobat el teu ecosistema!)

Barrio obrero

Ja fa uns dies que em vaig instal.lar a ca la Paula, al barrio obrero en Puyo city, la porta de la selva.

En aquesta ocasió us vull presentar el seu veïnat, i potser donar-vos una opinió general de Puyo, d'una persona que hi està completament de passada.

Primer dir, que no estic gaire o potser gens d'acord amb la foto de l'inici. Puyo no és un poble gaire bonic... estic mirant de no ser tant punki com la Paula em diu que sóc. En general és: brut, desordenat (sobretat en el tema arquitectònic), fet i deixat estar; però no sembla que a ells els molesti gaire tot això, al contrari se'ls veu ben còmodes. El cas és que la gent no concorda amb tot això, solen ser alegres i agradables. La Paula hi està completament integrada.












El que he tingut més temps d'observar és el seu veïnat. Aquí hi van algunes mostres de la varietat dels voltants del seu piset equato-italià. Viu sobre una pizzeria italiana... com s'ho monta la tia!

Els diumenges a Quito

M'encanten els diumenges a Quito, ja n'he viscut uns quants: el dia de la celebració de la independència (a l'agost), el dia de les eleccions (28 setembre)... però sempre és un dia ben especial, sobretot al centre històric de la ciutat. M'agrada perquè la gent sap apropiar-se dels espais públics i gaudir-ne, compren menjar als venedors ambulants, fan volar estels als parcs, cerquen concerts i d'altres epectacles improvitzats a les places... em passen les hores volant i no puc parar de badar!
Aquest diumenge, amb la Laia, ens vam fer un fart de fer fotos, fins que es va posar a ploure... per variar! El millor de Quito: els diumenges sense trànsit; el pitjor de Quito: El Clima!
Ja ho sabeu, si heu d'arribar a visitar aquest país, combineu-ho per aterrissar en diumenge, que us vindré a buscar encantada i podrem passejar tranquilament per la ciutat: us espero!!