Cap de Setmana

Hola! La Laia ja ha marxat i ara a mi em queda el repte de mantenir el blog soleta... per comencar aquesta entrada ja no té tantes fotos, així que... faré el que podré!

La setmana vinent es presenta mogudeta, al Projecte hi ha molts temes engegats i per fi "entrare a dins" la selva amazònica... o sigui que visitaré una comunitat Sápara, ja que ens han convidat a un acte de celebracio, relacionat amb temes educatius. En tinc moltes, moltes ganes, em sembla que el viatge en avioneta és espectacular!

Mentretant, sóc a Puyo, preparant "la sortida" i avui diumenge descansant... que ja tocava!

Fa uns dies us explicava com són els diumenges a Quito, doncs a Puyo tampoc estan gens malament! La ciutat s'omple de gent que ve al mercat setmanal, on s'hi troben aliments arribats de la selva (siiii, cucs també) i tota mena de parides. M'hi he arribat en bici i m'he agobiat perquè no podia ni passar, amb tot de bosses de verdura que he comprat, pengim penjam... pero he sobreviscut!

Ara me'n vaig a fer una súper amanida d'aguacate i a llegir a l'hamaca, tinc moooolta calor! (uix, perdoneu si us faig una mica d'enveja, jejeje).
Els vespres tambe aprofito per posar-me al dia de totes les pelis xorres que no he vist al cine i que ara puc comprar per 1 dollar al videoclub (són pirates totes, suposo que jo ho heu deduit a la foto) però aquí això no suposa cap problema... La cultura a l'abast de tothom, visca visca!! (la llàstima és que cal rebuscar molt per esquivar en Silvester Stalone...buf!).

En fi, que la vida tranquila també està molt bé, encara que sigui de tant en tant...

Garganta del infierno

Avui hem anat d'excursió a la Garganta del Infierno(traducció de la paraula Kichwa "Tungurahua"). Ho hem fet prou dignament (laia: en alguns moment la dignitat brillava per la seva absència!, però deixem-ho en què no l'hem perdut)... fins a 3. 500 metres aprox (ueeeee!) La pujada ha estat molt dura: fallava la respiració i a mi el cor m'anava a mil... el camí era com un túnel fosc ple de fang i unes quantes merdes de cavall.

(laia: a mi el camí de pujada m'ha agradat molt, encara que la Paula el qualifiqui de tunel fangòs. Semblava una mica com un bosc encantat, a vegades amb llum, a vegades sense. Molt xulo! Al guia però no sé si li ha semblat tant xulo: cuanto tiempo llevamos, Polo? Cuanto queda, pues? Estamos ya a la mitad, Polo? Y cuanto desnivel hemos superado ya? Crees que vamos a llegar, Polo? Hay muchos que llegan?.... i ell: mirad chicas qué c0librí tan lindo!!!!!)
























Quan hem arribat al mirador hem muntat una súper estructura i hem preparat sanduches per un tubo, plàtans (laia: oritos, Paula!!! que ens ho ha repetit 4 vegades. "Mira el colibrí!"), galetes... el cas és que hem engolit com si ja haguéssim acabat l'expedició, i només portàvem 2 hores i mitja... està clar que ho voliem fer durar!!












De baixada ja ha sigut una altra cosa, ha sortit el solet i nosaltres ens hem reanimat tant que en Polo (guia) flipava de les ganes que teniem d'arribar a baix (laia: saben chicas lindas, que el colibrí és la única ave que regresa? sí, sí, que es capaz de retroceder....)












En resum: vistes magnífiques i una d'esport que a ningú li fa mal... A part d'aprendre coses sobre l'inestimable colibrí (laia: y saben otro dato interesante? el colibrí aletea 100 veces por segundo; no creen que es mucho chicas? Venga arriba, arriba!), dir-vos que fa un parell d'anys el Tungurahua encara va ser prou actiu per deixar aquest rastre a la muntanya. Ens acomiadem amb aquesta foto tan espectacular i ens n'anem a sopar un bistec que te cagas perquè ens ho mereixem, hombre!

Pura vida!!!!

... sobren les paraules... no?

(Pala, hem trobat el teu ecosistema!)

Per feina???

Vosaltres penseu que amb una serra manual, unes tenalles, una "lija" i un martell (i la fusta necessaria) es poden arribar a construir 40 llits en 10 dies???? A l'Equador sembla que sí.

No sé com la Paula s'ho pot manegar per coordinar a dos fusters, completament implicats en la tasca, pero completament aliens a la coordinació, per mi aixo és una deseperació.

Fa un parell de dies vaig acompanyar a la Paula a la supervisió de la construcció d'aquests llits, que han de servir per els alumnes indígenes que inicien un curs en dues setmanes, a part d'aixo s'hi va trobar amb unes quantes cosetes més: un menjador sense bancs apuntalat sobre pilars (uns pals molt llargs) a punt d'ensorrar-se, unes habitacions totalment ocupades per ratpenats (i els seus cagallons corresponents), una sisterna que perd, unes aules sense llum... tot plegat molt negre. Jo en aquesta situació intentaria aplicar-hi un pla d'emergencia, per mi es tractaria d'una situació crítica; tots coneixeu la Paula i ella amb el seu optimisme i confianca va sortir d'alla amb una llista important de temes a resoldre pero amb el convenciment que el dia 04 els seus alumnes de les comunitats tindran les "comoditats" necessaries per residir com alumnes interns al seu campament. La Paula...